LES EINES PER DECIDIR

És digne d’elogi la pressa del govern per dotar-se d’urnes, estris necessaris per a la participació ciutadana. Malauradament, quan el partit al Govern, amb rauxa messiànica, va decidir dissoldre el Parlament i convocar eleccions, no sols s’ensorrà políticament una mica més, sinó que impedí que avancés el treball parlamentari basat en les 217 esmenes presentades al projecte de “Llei de consultes populars no referendàries”. La tímida llei (no vinculant, veto del President…) haguera pogut estar vigent abans de finals de l’any passat. I no fou així malgrat ser un dels seus primers compromisos legislatius.

Es pot esperar res més d’uns partits majoritaris (i d’un Govern) que, confortablement ajaguts en un ample coixí de clientelisme, no han fet mai res per evitar que Catalunya sigui l’única comunitat que no té llei electoral pròpia? Es netegen els pactes servils amb els governs de Madrid (fins i tot quan aquest no els precisa), acudint a una manifestació? No, senyors, no. La presència a la Via Catalana dels causants dels buits legislatius referents a l’expressió democràtica de la voluntat d’un poble, és un insult a l’entusiasme sincer dels centenars de milers de catalans que hi acudiran. No és que no hi facin falta, és que hi sobren.

A no ser que l’urna es vulgui per guardar les cendres d’una veritable participació ciutadana.

La data de la Consulta.

Al proposar que la consulta o referèndum es produeixi al 2014 creiem que és un error.

Tot allò que no pot fer-se en un any, probablement no es farà. Aquí no es tracta de voluntats administratives amb les que estem acostumats a que esdevinguin lentes i, que quan es produeixen els paradigmes, han canviat tant que l’eficàcia ha quedat reduïda. Ara es tracta ni més ni menys de voluntats polítiques. Si més no de la voluntat d’un poble en poder decidir el seu futur.

Estem vivint un període difícil i, per a molts, dramàtic. El proper 2013 probablement no serà un any millor que els darrers i la desesperança ens colpirà encara més, si això és possible.

El passat 25 de novembre el poble va decidir aferrar-se a dues esperances : la sobirania o bé la independència – diguem-li com millor ens plagui- i  la voluntat d’afrontar la crisi d’una altra manera, en la que la càrrega no repercuteixi precisament en les classes més dèbils que  són les menys culpables.

Aquests dies, la nostra classe política  no es troba amb la situació dramàtica de poder ser desnonada i no té la possibilitat de perdre el sou en els propers quatre anys ni  es trobarà embargada com passa a molts autònoms que han perdut la seva petita empresa. Aquesta classe política demana paciència i temps per estudiar un bon pacte de govern i així, donar resposta a les demandes que ja van ser manifestades pels electors el passat 25 de novembre. Encara no ho han entès?

No han entès que la ciutadania no té més paciència i temps. La primera l’ha esgotada tota, i el temps el necessita per refer-se, no per anar perdent que ja no queda res més per perdre. Només ens queda la dignitat.

Senyors de CIU i ERC, i els demés també; vostès esperen que amb una consulta al 2014, la ciutadania aguanti les properes retallades, alhora que fa el cor fort davant les múltiples escomeses que ens vindran, i que no defallirà . El proper 11 de setembre del 2013 al carrer sortiran dos o tres milions? I si només en som un milió o menys? Llavors la lectura aquí i allà serà la  que ara no toca, que ara ja no cal? I aquí no ha passat res, Sant Tornem-hi.

Cada dia que passa, la nostra classe política s’està guanyant a pols el que nosaltres els electors i electores pensem: que ens està fallant i traint.

DE QUÈ ESTEM PARLANT?

La gent parla per entendre’s, i perquè això passi, cal coincidència en els significats, entre qui parla i qui escolta. Per això serveixen les enciclopèdies.

Ah! però què passa quan l’emissor del missatge, a dretes o per ignorància, canvia el sentit del que diu? Poden passar dues coses: o que el receptor no s’assabenti del missatge, o que pensant erròniament que l’ha entès, s’empassi l’enganyifa. La filologia ha entrat a la política (per exemple cercant circumloquis que evitin les paraules rescat o retallada) per ajudar a la confusió, quan precisament el seu objectiu és evitar-la.

El que està passant a Catalunya és ben bé això. I poso per exemple el Ple Municipal de Reus del 19.10.12.  Titular: Reus vota a favor del dret a decidir. Punt. Mirem el diccionari:

Dret: Facultat moral, fundada en la raó, de fer o no fer una cosa. Això ho té el ciutadà sempre que no se li retalli expressament. Però dret a què?:

Decidir: Portar a una conclusió definitiva (una qüestió, una controvèrsia, un combat…).

O sigui, que com que la sobirania rau en el poble, aquest té el dret de dir la darrera paraula, dret a decidir sobre qualsevol qüestió que l’afecti. Fixem-nos, però, que encara no hem dit quina qüestió.

En teoria, això és el que fa cada quatre anys. Mitjançant el seu vot, inclina la gestió dels afers públics cap un sentit o cap un altre. En teoria. Però donada la volatilitat de les situacions, que en quatre anys poden variar dramàticament, amb això no n’hi ha prou. Per això es posa de relleu, i es recorda als poders públics, que el poble vol dir la seva més sovint i més directament. Sobre com es gestiona la crisi, sobre l’autodeterminació o, perquè no?, sobre el canvi d’escut d’una població o de bandera d’un país.

El problema comença quan s’intenta acotar el tema. Decidir què? És el que ha passat a Reus. Quan al dret a decidir se li ha posat un focus concret, han començat a vetar-se mútuament fins a treure’n un poti-poti aigualit i descafeïnat, fet de retalls dels estrips que n’han quedat. Estem en vigílies electorals, temps tèrbols per tant; hem de comprendre que cada partit ha de marcar caninament el seu territori. Però el que ha quedat ben pal·les és que la premissa “el ciutadà té dret a decidir sobre els temes que l’afecten” no és certa avui en dia, i que els tripijocs electorals, en lloc de donar la veu al poble, consisteixen en cançons per fer-lo adormir.

Ofereixo un petit resum de cada una de les posicions, a cada nivell de precisió en el concepte decidir:

	Convergència	Unió	PSC	PPC	ERC	ICV
Dret a decidir	Sí, segons què	D.[1] ens ho dirà	Sí, però	No	Sí	Sí
Dret a decidir sobre Autogovern	Sí o sí, encara que potser ben mirat…	D. ens guardi	Sí, però, depèn de la família…	No, no, no	Sí, sí, sí	Sí per governar d’altra manera
Autogovern cap a la independència	Home, i tant!  …quan toqui … ens hi posarem	Que D. hi faci més que nosaltres	No, home, no, on aniríem a parar!	No, no, no, no, no, no	Sí, sí, sí, sí, sí, sí	Amb un govern retallador? Parlem-ne

[1] Deixo al lector el dret a decidir si hi posa Déu o Duran.

Bromes a part, la distància entre el sentiment sincer de l’11S i els regatejos de mercadillu que ens mostren els nostres primeres espases, és una ofensa a la ciutadania que, sí, sense cap dubte, té dret a decidir.